L’ociositat de la ment o que faig quan trec sola a passejar la Bruna

Hi ha una relació directament proporcional entre el temps lliure i la quantitat- el tema qualitat deixem-lo per un altre dia- de posts que faig? La veritat és que no ho sé i és una pregunta que té dues possibles respostes: o sí o no. Estic feta un crac, sóc conscient de l'obvietat que acabo de dir però la cosa no és tant senzilla com això. La cosa, és a dir la brillant idea,ve de que quan vaig a treure la Bruna sola només puc fer dues coses: o bé anar pensant o fer fotos. Aquesta última és la raó per la que teniu tantes fotografies del mateix tros de platja penjades al bloc. Últimament hi ha un problema i és que la gossa no li agrada que faci fotos, quan veu que obro la bossa i trec la càmera ja em ve plorant i queixant-se. Potser perquè mentre faig fotos no camino ni jugo amb ella, és una possibilitat ;). Doncs ja només em queda la primera opció ( amb alguna foto rapida, rapidíssima com la que acompanya el post) que és anar pensant i com passa sovint quan deixes la ment mig en blanc- no en sé de fer-ho del tot- una que sempre va atacada, se m'acudeixen posts però allà al mig de la platja no porto res per anotar i a més ,jo escric sempre directe al ordinador sense passar pel sedàs del paper ( llavors passa el que passa). Així doncs quan més temps tinc més post em passen pel cap però menys apareixen al blog.

Tot aquest rotllo només era una excusa per  penjar la foto de diumenge al matí a la platja traient la Bruna

Records

Venia de deixar un comentari a ca la SU sobre com ha canviat la comunicació gràcies als blogs i m'he dedicat a fer arqueologia a casa. Jo sóc de les que guardo records en caixes, i molt de tant en tant, les obro i les miro i rellegeixo coses escrites o recupero records guardats. Avui he fet una cosa similar amb el blog, m'he dedicat, no em pregunteu perquè, a repassar les entrades i comentaris d' aquest anys i m'he sorprès rellegint coses que no recordava haver publicat i altres que no recordava haver escrit.

Com que no acostumo a parlar, com fa altre gent, de sentiments o de situacions personals no havia pensat mai que aquest blog fos un blog dels anomenats 'personals' però revisant els apunts de l'any si que me n'adono, que deixant de banda les ressenyes de llibres,la resta del que explico és molt meu. Potser no és molt íntim però sí que explica molt bé ; potser massa, qui sóc i com sóc. Sempre havia pensat que el blog era un divertimento, una manera entretinguda de passar l'estona com qualsevol altre; llegir, passejar... Però revisant el que he anat escrivint, veig que poso molt de mi mateixa en cada post, de forma inconscient i sense intensió ,només amb el fet d'explicar-vos coses que m'han fet gràcia,que m'interessen, que m'han indignat o que m'han entristit. Quan escric un post no ho faig amb la consciència que algú ho llegirà, tot i que sé que es llegirà però avui per primera vegada he estat plenament conscient que no vull perdre els escrits que hi ha aquí i que m'agradaria d'aquí molts anys rellegir-los i recordar com veia el món quan estava en la trentena .

De cop i volta sento que el blog és una part de mi i que m'agradaria guardar-lo en una caixa i poder recuperar-lo sempre que vulgui.

Mort i Judici. Donna Leon

Un altre cas del Commissario Brunetti. Una aposta segura , com sempre. Aquesta vegada tot comença amb l'assassinat d'un advocat en el tren de Pàdua a Venècia. Un advocat sense implicacions amb la màfia, cosa estranya a italià, sense enemics coneguts, ni negocis dubtosos, mort estil execució entre dues estacions. Com acostuma a passar la troca es va embolicant. Anem seguint l' investigació de la mà del commissario. A mesura que avança la novel·la ens fa un retrat de la Venècia i la Itàlia contemporània, una denuncia del món en què vivim. Tot i que les considero novel·les per passar l'estona , també en reconec la seva vessant "antropològica", el seu estudi d'un país i de la seva manera de viure i entendre la vida. Entre ell i Montalbano em transporten sovint a la Itàlia actual, un al nord i l'altre al sud. Ara només necessito algun detectiu, potser millor una mirada femenina, que treballi a Roma.

Tot el que queda...

Panellets 3.0

Aquest és el tercer any, i si el bloc continua, no serà el darrer que pengem un post sobre panellets. És una tradició que ens agrada i cada any repetim. Tot i que ens fa il·lusió fer i regalar panellets també és cert que fa força mandra posar-s'hi, però un cop fets fa gràcia. La recepta és la mateixa que al 2007, allà us remeto. Som poc puristes i els fem amb moniato, n'hi ha poc perquè no representa ni un 10% del total però ens agrada com queda. Aquest any com cada any en fem per regalar ( més d'un 75% del que fem són per regalar). En total hem fet 75 de pinyons, 52 d'ametlla, 51 de xocolata i 19 de coco. Fem poca varietat, perquè ens limitem als que agraden a tothom, a tothom de casa, volem dir. Aquest any he tingut una mica més de temps i els he pogut embolicar per regal, amb etiquetes amb paper transparent ( cursi , ho sé, però a mi m'agrada!). Hi haurà algú que dirà que això és molt mireia, en Martí ja ha après la frase i també ho diu...

També com cada any us deixo amb el reportatge fotogràfic.